martes, 20 de febrero de 2018

Noves Masculinitats Alternatives: Dotant d'atractiu als bystanders

Un dels grans reptes que tenim en educació en l'actualitat és el desenvolupament d'una educació sexual i una coeducació que superin les situacions de desigualtat que existeixen encara per motiu de gènere, expressió de gènere o orientació sexual. El feminisme ha estat un dels principals promotors de canvis socials molt rellevants, també en aquest àmbit, amb l'impuls, per exemple, de l'èxit educatiu de les nenes a l'entorn escolar. Tot i així, la recerca internacional més recent ens senyala que encara existeixen desigualtats importants i reptes pendents als que fer front, sobretot vinculats a la permanència de la violència en les interaccions educatives. Per exemple, els primers abusos i assetjaments sexuals es donen durant els 10 a 14 anys d'edat, els i les adolescents en els darrers estudis evidencien una normalització de la violència masclista, l'homosexualitat i la transsexualitat segueixen sent el principal factor per esdevenir víctima de bullying. Per tant, cal aprofundir en totes aquestes problemàtiques i buscar solucions, basades en evidències científiques, que donin passes importants i rotundes.

Durant finals de la dècada dels 70 i principis dels 80 va néixer a tot el món el que es va anomenar com el moviment d'homes igualitaris i/o pro-feministes, el qual va anar acompanyat pel desenvolupament de l'estudi acadèmic de les masculinitats (men's studies). Això va significar un pas  rellevant per fer front a tot el que s'ha plantejat en l'anterior paràgraf.  Va suposar posar de manifest el paper que podia tenir l'home per aconseguir una alternativa al masclisme i al patriarcat. És així com es concreten teoritzacions com la de la masculinitat hegemònica, o la de la masculinitat alternativa o no hegemònica. Tot i aquestes fites, encara trobem a les escoles, instituts i universitats poques reflexions al voltant d'aquest tema i per tant resulta difícil identificar formes de superació de la masculinitat hegemònica. De fet, la recerca ens apunta que aquest model, caracteritzat de forma freqüent per la dominació i la violència, resulta atractiu i la majoria de vegades exitós en termes afectiu-sexuals.

Ens adonem, doncs, segons el que manifesten les investigacions en aquest àmbit, que en els centres educatius aquells nois i homes que segueixen un model igualitari sovint són atacats o no valorats en els termes anteriorment mencionats. Per tant, no resulta una alternativa que millori les situacions de conflicte o violència, sinó que tot el contrari, reprodueixen un esquema de doble moral. Davant d'això, el moviment d'homes i els estudis sobre masculinitat estan realitzant noves aportacions que posen de manifest la necessitat d'abordar temes claus com són: el desig, l'atracció, la valentia i la fortalesa per fer front a les desigualtats introduïdes al principi d'aquesta entrada, etc.

Les Noves Masculinitats Alternatives (NAM) signifiquen un pas endavant i una resposta que aglutina els tres elements prèviament apuntats. Les NAM no es queden en l'esfera de l'ètica, és a dir, no plantegen exclusivament que cal ser igualitaris per tal d'acabar amb el sexisme i la violència a l'escola, plantegen la importància de l'esfera del desig per poder donar respostes efectives a totes aquestes realitats. Això significa dotar d'atractiu la bondat, dotar d'atractiu als nois i homes que no cauen en la reproducció d'una masculinitat tradicional, ni tampoc resten passius davant les injustícies o obliden la vessant de l'atractiu (als que se'ls ha anomenat com masculinitat tradicional oprimida). D'aquesta manera, les NAM combinen totes aquestes facetes sobretot gràcies a un component clau: la seguretat.  En aquest sentit, els estudis ens ensenyen que ésser segur és una garantia per tal de ser valorat i guanyar atractiu. Per tant, des de l'escola es poden forjar estratègies i formes d'actuar que tinguin en compte aquest component, és a dir que es centrin en dotar d'atractiu i seguretat als nois alternatius i valents que no cauen en l'estereotip tradicional-dominant-violent.

Recentment, la literatura científica aporta aspectes a aquest debat interessants de considerar. És el cas dels “bystander”. Aquesta figura en l'àmbit escolar es concreta en el posicionament continu davant de l'assetjament o la violència, per tant actuar com un “bystander” significa ser valent i fort en front les desigualtats o injustícies. Molts NAMS estan actuant avui com a bystander als centres educatius. Per tant, podem acabar concloent que una altra escola és possible.


Dr. Oriol Rios i Dra. Carme García Yeste



El Dr. Oriol Ríos és professor a la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona) en qualitat d’Investigador Juan de la Cierva dins del grup de recerca MEDIS- Metodologia de la Recerca Educativa amb Impacte Social. En la seva extensa trajectòria destaca la seva implicació en diferents projectes competitius com SALEACOM. Overcoming Inequalities in Schools and Leaning Communities: Innovative Education for a New Century (Marie Skłodowska-Curie (RISE, H2020) (2015-2017) i en el projecte I+D+i del Ministeri de Competitivitat del Govern Espanyol Impacto de los actos comunicativos en la construcción de nuevas masculinidades (2010-2012). A més, va col·laborar al primer projecte de recerca sobre violència de gènere a les universitats españoles: Violencia de género en las universidades españolas, 2006-2008. Dr. Ríos ha desenvolupat una destacable perspectiva internacional de la seva recerca a través d’estades a algunes de les universitats més prestigioses del món com per exemple, Stanford University (2016) (2na universitat del rànking mundial) i la University of Wisconsin-Madison (2009) als Estats Units; Queensland University of Technology (2016) a Austràlia o University of Edinburgh (2014) al Regne Unit. Cal destacar també que és l'actual editor de la revista: Masculinities and Social Change (MSC), indexada en SCOPUS i ESCI de Thomson and Reuters. En l'actualitat MSC és la única revista en l'àmbit dirigida per un investigador europeu. 


Dra. Carme Garcia Yeste. Professora al Departament de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili i responsable del Grau d’Educació Social. Les seves principals línies de recerca són: inclusió social, socialització preventiva de la violència de gènere, minories ètniques i immigració, èxit educatiu. Ha dirigit diversos projectes vinculats a aquestes temàtiques dels que destaquem: de l’Institut Català de les Dones: La participació de les famílies als centres educatius de primaria. Una eina de transformació dels estereotips sexistes; del Plan Nacional I+D+I: CONEXITO. La mejora de la convivencia y el aprendizaje en los centros educativos de primaria y secundaria con alumnado inmigrante; d’àmbit europeu: EDUROM. Promoting the access of Roma to LLP, VET and employment through family education in Primary Schools i actulment un projecte finançat per la FECYT: “Extended Learning Time”: contribuyendo a generar vocaciones científicas en contextos en riesgo de exclusión social. Ha publicat en revistes com Violence Against Women, Teachers College Record, Qualitative Inquiry, Scripta Nova, entre altres.
 

lunes, 5 de febrero de 2018

VIGOREXIA HOMOSEXUAL

La noció psicològica de la construcció de la identitat sexual manté una estreta relació amb les d’auto-imatge i d’auto-estima. Quan una identitat es reconeguda socialment i sobretot, auto-reconeguda individualment, deixa de ser motiu de conflicte visceral. En el cas de l’homosexualitat masculina, encara que els individus consegueixin una acceptació positiva, senten una forta necessitat de ser reconeguts socialment, doncs existeix, a nivells d’individu-grup-societat, una relació dialèctica entre el que algú és, o el que vol ser i com vol ser vist.

M’agradaria començar a tractar el tema de la Dismorfia Muscular (Vigorexia) no des del punt de vista científic, i mirar-la com un trastorn mental en que la persona s’obsessiona pel seu estat físic fins nivells patològics com podem trobar en la seva definició, sinó des d’un punt de vista social i profunditzar en les diferències entre aquestes identitats depenent de l’orientació sexual de l’individu, ja que aquestes persones, siguin heterosexuals o homosexuals, tenen una visió distorsionada d’elles mateixes, però, en realitat els homosexuals vigorèxics es senten dèbils o més fluixos com els heterosexuals vigorèxics? O més bé respòn a una necessitat d’entrar dins un mercat social que viu de la imatge i construirte com l’estàndard de masculinitat de moda del moment, on si no et cuides el físic, no tens ni la més mínima possibilitat de que t’obrin un missatge en les apps com el Grindr o el Scruff?

Ara que el crossfit (sistema d’acondicionament físic basat en exercicis constantment variats, amb moviments funcionals, executats a alta intensitat) està tant de moda i cuidar-se és a l’ordre del dia, quan parlo d’aquest tema amb els meus amics sempre em vé la mateixa imatge al cap, la d’Adonis. Hem de recordar que aquest jove mite neix a Fenícia i el cultiven sobretot les seguidores de Safo. Curiosament, el lesbianisme originari d’aquells indrets alimenta un mite de bellesa viril masculina en la figura d’un amant d’Afrodita que mor per un porc senglar.

La vigorexia també fou anomenada “Complex d’Adonis” i encara que el mite no té res a veure amb l’homosexualitat, m’agrada molt la comparativa que fa l’escriptor mexicà Luis Zapata en una de les seves noveles, on parla del “Talón de Adonis” en comptes del “Talón de Aquiles” quan parla de la prostitució homosexual masculina, metaforitzant la feblesa de l’homosexualitat en el binarisme homosexual-heterosexual provinent del binarisme genèric tradicional, on s’extrapola a un binarisme on la masculinitat viril es una posició cultural i social privilegiada i autoritària. En resum, Adonis, menys el seu taló es quasi invulnerable.


Quina és la vulnerabilitat de les persones que pateixen dismorfia muscular i són homosexuals? Doncs bé, podriem concluir que la imatge de la masculinitat moderna de moda i d’èxit social combinada amb el fastfood sexual imperant, tenen tots els elements necessaris perquè un homosexual del segle XXI sucumbeixi a aquest tipus de patologies passant-se tot el dia pensant en l’entrenament fins al punt de deixar de banda altres prioritats vitals. I lo que és molt pitjor, que la moda del postureig d’instragram i l’afany de conseguir cada vegada més likes alimenti l’ego d’aquestes identitats col·locant-les en aquella posició cultural i social privilegiada i autoritària que abans comentava; i res més allunyat de la realitat, podem trobar avui en día cada vegada més perfils a la red i a les apps textos del tipus “tot té el seu preu”, on la prostitució actual, deixa de banda la clàssica manera de vendre el cos per un missatge clar i contundent i on els que no volen diners deixen de costat aquells perfils físics que consideren de segona categoría.

No m’agradaria acabar aquest article sense recordar una cosa molt important per a tots i totes que llegeixin aquestes línies i arribar a una reflexió, i es que, més val ser Aquiles i tenir un taló que ser Hermes adorat per Afrodita.


Robert Bonet
www.eneyese.com 

Robert Bonet, és pianista i compositor, CEO de la seva pròpia empresa i actualment es dedica al coaching empresarial.
Activista des de fa 16 anys, ha estat militant i presidents de l'entitat H2o i creador de diversos projectes des de l'àrea de comunicació d'aquesta. Redacta articles per la revista COLORS. Característiques de la seva forma d'escriure són les intensitats antropològica i antinormativa de la societat.







lunes, 22 de enero de 2018

Pessigolles


El barri canviava cada estiu amb l’arribada dels inquilins de temporada baixa. La Caroline, la fillola dels veïns alemanys, va ser la meva millor amiga d’entretemps, quan l’escola feia aquell parèntesi que al principi era engrescador i que després d’unes setmanes esdevenia insuportable, l’eternitat personalitzada. Vaig deixar de fer migdiades per poder passar més temps amb aquella nena rossa d’ulls de color blau digne d’enveja, sana o insana, ja ningú no m’ho retraurà. Ens enfilàvem al garrofer que ara forma part del jardí dels meus pares i que per aquell llavors era el primer arbre del mini-bosc refugi de tots els nens i nenes del veïnat. Ara ja no queda res de tot allò, és un continu de cases unifamiliars i xalets de bon aspecte, i només el garrofer que el meu pare cuida diligentment des de l’any 92 és testimoni d’un passat encara present.
Ens agradava perdre’ns per aquell bosc en miniatura que coneixíem de memòria –jo molt més, que per alguna cosa era l’autòctona en aquesta història– però el nostre joc preferit consistia en traçar objectes invisibles a l’esquena, de l’una i de l’altra, per veure qui n’endevinava més. Aquell joc era tan universal que no ens calien paraules, només una mica d’imaginació. Sol. Casa. Cotxe. Pilota. Arbre. Gos? –gat–. Llapis? –bolígraf–. Tot era simple perquè llavors, més que menjar-nos el món, només l’intuíem i el dibuixàvem. Així vam passar tres estius consecutius mentre creixíem sense adonar-nos, sense que el temps fos un parany. No vam abandonar el nostre llenguatge corporal perquè era l’únic que ens servia per a comunicar-nos. L’alemany em semblava tan impossible que em vaig escarrassar per desenvolupar totes les habilitats que permet el dibuix a mà alçada. Els objectes que ens projectàvem a l’esquena eren cada cop més complexos i, fins i tot, hi vam transferir idees, donant el salt al món metafísic.
La Caroline no va tornar mai més però al cap d’uns anys la vaig retrobar a l’esquena d’una noia alta i morena, absolutament preciosa, que havia conegut al Botànic una nit de copes. La seva mirada era tan penetrant que em va despullar tota abans de parpellejar, abans de fer lliscar la seva mà per la meva galta dreta, abans de la paraula. El primer cop que vam quedar sense soroll de bar no vaig poder dibuixar res, les hores van ser fugitives i l’únic que vaig tenir temps de comptar van ser les 34 pigues bellament instal·lades al seu delicat llom. Però vaig ensenyar-li els trucs per fer servir el llapis de tinta invisible. Taronja? –mandarina–, telèfon? –iPad–, rosa? –clavell–, periquito –estornell, dona, que no té el bec enfonsat–. Una tarda em va donar per dissenyar tot de cares conegudes de Hollywood. No en va endevinar cap perquè deia que no es podia concentrar, que s’havia enamorat de mi de cap a peus, que no podia pensar i desitjar al mateix temps. Aquell amor va durar el que duren els esbossos d’un artista consagrat: un respir i mig. Però va ser bonic.
Avui penso en la Caroline i tinc clar que no va marxar del tot perquè va ser la persona que va despertar totes les passions que ara em defineixen. Què dibuixaríem ara que hem vist tantes coses i que la complexitat, sense fer soroll, s’ha instal·lat en les nostres vides? Penso en això avui que el cel és com el de les tardes d’aquell agost que he enllaunat per sempre: blau trencat i amb pigues, les que teníem, una imatge de les pessigolles que sentíem sent dibuixades per una mà estrangera que mai no podrem oblidar.

 Laura Casas Inglés
laury_winslow (Instagram) 
laurywinslow (Twitter)
https://www.facebook.com/lauraci (Facebook).


Laura Casas Inglés (Torredembarra, 1985). Sóc llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Actualment treballo a Tarragona Ràdio com a redactora d'informatius. Anteriorment he treballat i col·laborat amb altres mitjans de comunicació com La Vanguardia Digital i Punto Radio. Sóc una gran aficionada a la fotografia i m'agrada molt escriure. Des de fa un parell d'anys estic immersa en un projecte personal que barreja el relat breu amb la fotografia i que vaig publicant regularment a les xarxes socials.

domingo, 7 de enero de 2018

Consumo de drogas y VIH: mitos, estereotipos y propuestas


En los últimos 30 años se ha observado una evolución en las características psicosociales y sociodemográficas de los usuarios de drogas en España: desde el tradicional consumidor de heroína por vía parenteral de la década de los 80 se ha ido evolucionando a una diversidad de perfiles que actualmente se encuentran en los centros y programas: consumidores de cocaína con vida normalizadas, jóvenes consumidores de cannabis, mujeres adultas cuya principal sustancia de abuso es el alcohol (aunque pueden consumir otras sustancias como benzodiacepinas)…

Según los datos del Observatorio Proyecto Hombre sobre el perfil del drogodependiente en España, en el año 2015 la sustancia más consumida, exclusivamente o junto a otras drogas fue el alcohol en un 40,11%. Dentro de este grupo encontramos a aquellas personas que informan consumir alcohol en grandes cantidades (20,16%), alcohol y otras drogas (14,75%) y alcoholo en cualquier dosis (5,70%). Al alcohol le siguen en segundo lugar la cocaína, con un 30,50% de personas que demanda tratamiento por problemas con dichas sustancias. El tercer puesto lo ocupa el cannabis con un porcentaje del 9,28%. En cuanto lugar encontramos al grupo de personas que afirman ser “policonsumidores” y el de quienes informan que demandan tratamiento por problemas con la heroína (en ambos casos en un 5,91%).

Respecto a las enfermedades infecto-contagiosas, según este mismo estudio sólo el 3’38% de todas las personas con problemas de adicciones que demandan tratamiento refieren presentar resultado positivo en el análisis de VIH, habiéndose sometido a control analítico en los seis meses previos al inicio del tratamiento. Dentro de este grupo, existen dos perfiles de consumidores de drogas que presentan resultado positivo de VIH:

-        Los policonsumidores, los tradicionalmente vinculados a la identidad social “drogadicto”, que han consumido drogas por vía parenteral/inyectada, que llevan años con el diagnóstico y en tratamiento.

-        Los varones consumidores de cocaína por vía nasal/esnifada, que en muchos casos han descubierto el diagnóstico de manera imprevista, que han tenido conductas sexuales de riesgo como origen de contagio de VIH.

En el primer caso, las personas politoxicómanas que presentan problemas cronificados (tanto de drogodependencias como de  VIH) muestran un repertorio muy amplio de conductas de riesgo (uso parenteral de drogas, conductas sexuales de riesgo, uso compartido de utensilios para consumo, ausencia de seguimientos médicos…), a pesar de las campañas generales de información. Este tipo de conductas supone un factor de riesgo no solo para las personas sino para todo su contexto social, además de generar grandes costes sanitarios por atenciones urgentes y emergencias. En el caso de los programas de intervención con pacientes cronificados, en la Comunidad de Madrid, en el Centro Residencial de Cuidados para pacientes crónicos por consumo de drogas, el 41% de las personas atendidas presenta infección por VIH, que se ve complicada por otro tipo de patologías (82% presentan VHC+, 30% de pacientes presentan patologías respiratorias, etc.) que agravan su situación clínica. Dentro de este grupo, el porcentaje de personas que presentan VIH+ es similar en mujeres y en hombres. En el momento del ingreso en dicho centro, el 38% se encontraba en situación de calle y no cumplían sus revisiones y supervisiones clínicas, y el otro 62% presentaban problemas en el cumplimento de sus tratamientos, especialmente en las conductas de riesgo y autocuidado.

Respecto a los varones consumidores de cocaína (con un estilo de vida normalizado, que habitualmente tienen un trabajo estable, una estructura familiar, mantienen una red social de pertenencia y tienen una disponibilidad económica autónoma) la mayor parte de ellos (91%) reconocen haber tenido como principal conducta de contagio las relaciones sexuales de riesgo, sobre todo el uso de sexo de pago sin protección, tanto con mujeres como con hombres. Suelen haber sido relaciones sexuales combinadas con el uso de cocaína y alcohol, aunque en muchos casos se ha mezclado dicho consumo con el uso de metanfetamina, sobre todo en el caso de hombres que mantienen relaciones sexuales con otros hombres. También refieren haber tomado medicamentos para la erección de manera no controlada ni prescrita en la mayor parte de las ocasiones, encajando dentro del fenómeno del “Chemsex”. Una de las principales características de este tipo de consumo es su ausencia de frecuencia fija, siendo muy común el uso en “binge” o atracón, con lo que los niveles de toxicidad y riesgo del consumo intensivo se multiplican.

Por tanto, aunque en nuestro imaginario colectivo la infección por VIH se asocia a los tradicionales politoxicómanos consumidores de drogas, existe un perfil de personas con infección por VIH que consume drogas y escapa por sus características a la identidad social que asumimos como “Drogodependiente infectado de VIH”. A pesar de que la mayoría de estas personas han recibido información sobre profilaxis y conductas de riesgo, mantienen su repertorio conductual. En muchos casos, la ausencia de un entrenamiento específico en habilidades, competencias y conductas alternativas genera el mantenimiento de estilos de vida basados en conductas de riesgo. Por tanto, tenemos que desarrollar programas de intervención para personas con problemas de consumo de drogas y/o VIH adaptados a este nuevo grupo, mucho más orientados a la prevención de contagio por vía sexual para varones entre 25-40 años y menos diseñados para prevenir consumos tradicionales de drogas y sus conductas asociadas. Nuevos programas para nuevos perfiles con características específicas.



REFERENCIAS

- Becoña, E y Martín E (2004) Manual de intervención en drogodependencias. Madrid, Ed. Síntesis.

- Bonet Felipe, X ; Pérez del Río, F; Rueda López, F; Fernández Serrano, Mª J; Molina Fernández, A J (2016) Aspectos epidemiológicos y sociales de las drogodependencias en España: Informe 2015 del Observatorio Proyecto Hombre sobre el perfil del drogodependiente. Madrid, PNSD

- González Rodríguez, D;  Trecet Acarreta, U. Molina Fernández, AJ (2012) “Perfil sociodemográfico de los jóvenes que asisten a PH: la experiencia PH Nemos”. Revista Proyecto, nº 78.

- Pérez del Río, F., Lara, F. y González, M. (2010). Abuso sexual, prostitución y dependencia afectiva en drogodependientes. Revista Española de drogodependencias, 35(3), 365-278.

- Romo Avilés, N. (2006). Género y uso de drogas. La invisibilidad de las mujeres Monografía Humanitas. Barcelona, Fundación Medicina y Humanidades Médica, volumen 5. 

 
Antonio Jesús Molina- Fernández
Departamento de Psicología Social, Universidad Complutense de Madrid/UCM

Twitter: @yimifernandez

https://www.linkedin.com/in/antonio-jes%C3%BAs-molina-fern%C3%A1ndez-7bb05054/



Antonio Jesús Molina Fernández, psicólogo general sanitario y antropólogo social. Profesor asociado en el Departamento de Psicología Social de la UCM (Universidad Complutense de Madrid). Formador, consultor y evaluador de proyectos europeos. Conferenciante y colaborador en diferentes foros (congresos, jornadas, charlas, programas de radio, programas de televisión, píldoras de internet…)




martes, 19 de diciembre de 2017

TARRACO GAI Militància vintage LGTBI en clau tarragonina.


L’any 1987, ara fa 30 anys, un petit grup d’amics, liderat per en Josep Maria Salvadó Urpí, vam tenir la idea d’editar un pamflet, que vam titular TARRACO GAI, i que, en la seva modèstia, pretenia aglutinar les persones LGTB del camp de Tarragona.

A Tarragona, en aquella època, només hi havia un bar d’ambient al carrer Barcelona, anomenat Quizas, amb un escenari que rebia, els dissabtes, artistes del transvestisme com ara Paca la turca, La Palo, La Aspirina, Cindy Clitoris (que més tard es canviaria pel més pudorós Diana Edelweis), i altres glòries locals. Però el Quizas va durar massa poc, i ens vam haver de moure pels pubs de Salou o pujar a Barcelona.

En Josep Maria, que era psicòleg, feia anys que era soci de l’Institut Lambda, que era com es deia l’actual Casal Lambda, i militava al FAGC de Barcelona. Així doncs, sota el paraigua del FAGC, ell omplia l’opuscle de contingut i la resta ens encarregàvem del disseny i de la tira còmica.

Com que l’edició era mensual, vam decidir que cada mes pagaria un de naltros el cost d’impressió. A Tarragona no coneixíem cap impremta de confiança, i vam anar a imprimir-lo a Reus, perquè hi havia uns anarcos que, de tant editar pamflets clandestins, es van professionalitzar i van obrir una impremta. Preferíem els àcrates de Reus a qualsevol impremta catòlica de Tarragona.
Un cop imprès, ens dedicàvem a repartir-los per tots els bars i locals enrotllats de Tarragona, Reus i Salou. Va ser la nostra sortida de l’armari local.

Les primeres respostes no es van fer esperar, i en un apartat de correus que havíem llogat, perquè no teníem seu social ni volíem posar la nostra adreça particular per motius obvis, vam començar a rebre algunes cartes. O sigui que la gent se’l llegia, i responia a la crida. La idea havia funcionat.

En algunes d’aquelles missives, hi havia la proposta d’organitzar una trobada de lectors, i vam pensar que una festa era la millor manera de fer-ho.
Així doncs, amb motiu del dia de l’orgull de 1988, va tenir lloc la primera festa de TARRACOGAI, aixoplugada pel FAGC, al pub La Ploma d’Or de Salou, d’on erem habituals.
Va ser un èxit de públic, cosa que ja sabíem perquè aquell pub s’omplia cada dissabte. Però, a més, va baixar en Jordi Petit, en aquell moment, president del FAGC juntament amb altres companyes i companys de Barcelona, per la qual cosa el bar va quedar petit.

Engrescats per la resposta vam ampliar el “consell editor” de la revista amb dues dones i quatre homes més. I, paradoxalment, com més gran era el grup, més costava de fer el pamflet. Teniem punts de vista molt semblants, però maneres diferents de treballar i ritmes diferents, així que, per una cosa i per l’altra, la vam deixar d’editar.

Perquè ens vam inventar TARRACO GAI? Per conèixer gent. Per conèixer gent gai. Per conèixer homes gais que visquessin a prop. En definitiva; Volíem un Grindr, que pels profans, és aquella aplicació que et permet saber quants homes del voltant volen conèixe’t i follar. Ras i curt.
Hagués pogut disfressar aquest relat explicant que la publicació de la revista era un acte de militància, de lluita per les llibertats individuals, de voler fer visible un tema que a Tarragona no existia, etc, però, per part meva, seria incomplet. També ho vaig fer per lligar.

Us confesso que la iniciativa no va servir per conèixer tota la gent que ens hagués agradat, -val a dir que ni Josep Maria Salvadó ni jo no vam lligar mai gràcies a la revista-,  però en les cartes i en les trobades que anàvem tenint, constatàvem que, per algunes persones, aquell pamflet mediocre havia estat un petit alè de complicitat i esperança. I en aquella època sense internet, això podia ser tot un món.

TARRACOGAI va arribar al seu número 10. El seu impulsor, en Josep Maria Salvadó va morir l’any 2000. Ell sí que va ser un vertader lluitador per l’alliberament sexual d’aquest país, i també d’aquesta nostra petita ciutat provinciana.
La seva militància i el seu suport a desenes de persones LGTBI, el fan més que mereixedor de la plaça que Tarragona li va dedicar l’any 2001.

Ah! I que nosaltres no lliguéssim no vol dir que l’apartat de Contactes que tenia la revista no funcionés. Jo puc certificar, uns 15 claus d’amics i coneguts com a mínim, gràcies als contactes. 15 clauets en deu mesos, és clar.  Avui, amb una app de l’estil, els polvos de deu mesos es multipliquen per milers. Visca la tecnologia!




Oriol Grau Elias
Actor i director


Web dedicada a Josep Maria Salvadó: http://www.josepmariasalvadoiurpi.org/catala/



Oriol Grau Elias, Barcelona 1963
Actor, i director de teatre, ràdio i televisió, inicia la seva carrera a Tarragona "En teatre he fet d’actor, director, ajudant de direcció, dramaturg, figurinista, attrezista, escenògraf, taquiller i acomodador, de diferents companyies i en més de cent muntatges diferents". Ha treballat per EL TERRAT DE PRODUCCIONS S.L. durant 14 anys, en les tasques de guionista, actor i director, a més de la responsabilitat de cap de dramàtics. Ha estat Cap de programes d’Entreteniment de TV-3, Televisió de Catalunya (2008-10) sota la direcció de Mònica Terribas. Des de 2003 combina la feina artística amb la de professor a la Universitat Rovira i Virgili en l’assignatura de Comunicació no verbal i expressió corporal.
És codirector de l’espai de teatre i dansa “Sala Trono” de Tarragona, i president de la CTIC (coordinadora de teatres independents de Catalunya).




lunes, 4 de diciembre de 2017

10 TIPS SOBRE LA PROVA DEL VIH


-      La prova del VIH, és l’única forma fiable de saber si una persona és portadora del VIH.


-       En qualsevol analítica no surt si hi ha presencia del VIH, s’ha de sol·licitar expressament. 


-       La prova del VIH, és confidencial, i la persona ha de donar al seu consentiment, per a que se la realitzin. 


-     Les vies de transmissió del VIH son 3: Sexual (relacions sexuals desprotegides amb una persona portadora del VIH o de la que desconeixem el seu estat serològic) Sanguini (a través de la sang, ferides, compartició d’estris tallants, com xeringues, agulles… amb una persona portadora del VIH o de la que desconeixem el seu estat serològic) i Vertical (de mares embarassades portadores del VIH a nadó, bàsicament en el moment del part i/o alletament) *hi ha un protocol de control de les dones embarassades per a la detecció del VIH, i evitar la transmissió vertical del virus.


-    Aproximadament 1/3 de les persones que son portadores del VIH, encara no ho saben i desconeixen aquesta situació.


-      Pots fer-te la prova a través del teu metge de capçalera, en centres especialitzats, algunes OnG’s i també a algunes oficines de farmàcia.


-      Hi han proves en format ràpid que tarden 20 minuts en donar el resultat, aquestes acostumen a ser o amb sang, o amb fluid oral. 


-        Per a que el resultat sigui definitiu, ha de passar cert temps des de la pràctica de risc, el que s’anomena “període finestra”. A partir dels 3 mesos de la pràctica de risc, la majoria de la població ja ha fet anticossos suficients per a poder ser detectats en la prova. 


-      Les proves d’última generació, estan aconseguint baixar el “període finestra” i algunes a partir de les 8 setmanes, ja comencen a detectar els anticossos al VIH.


-        Un diagnòstic a temps permet: una millor qualitat de vida, un tractament eficaç per evitar la progressió a la malaltia, prendre mesures per evitar infeccions a d’altres i reinfeccions


Lluís Romero Puigdengoles
  Tècnic de Salut de l'entitat H2o (Col·lectiu Gai, Lesbià, Bisexual i Transsexual del Camp de Tarragona)  i és President i Soci Fundador de l'entitat Assexora'Tgn  (Associació Comunitària de Salut Sexual del Camp de Tarragona)



        Lluís Romero Puigdengoles, diplomat en Treball Social, tècnic superior en Animació Socioultural i també tècnic  superior en Integració Social. Treballa actualment com a tècnic de Salut de la entitat H2o, Gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals del Camp de Tarragona i en és  president i un dels socis fundadors de la entitat Assexora’Tgn (Associació Comunitària de Salut Sexual del Camp de Tarragona). Vinculat al món del VIH des del 2006, sent expert professional per la UNED en formació de mediadors per al recolzament amb persones amb VIH i rebent formacions en counselling, educació sexual i atenció al VIH/Sida i altres infeccions de transmissió sexual. En l’actualitat cursant un màster en Sexologia i Teràpia de parella.